El va despertar el soroll de les passes de Jacob al
corredor. Devien ser les cinc de la matinada. La lleu ràfega de vent que
entrava per la finestra li deia que aquell seria un dia fred. Açò el feu
rebufar i va tancar els ulls tractant d’adormir-se de nou. Sabia que era inútil, perquè Jacob mai
renunciava al seu passeig matutí i tampoc anava mai sense ell, per molt que es
fes l´adormit o que el miràs amb cara de
fàstic. Uns minuts deprés el va escoltar a la cuina fent-se el
desdejuni. Al final l’olor a pa torrat i
a café el feu decidir-se a moure’s. Es va
estirar i va anar pesadament cap a la cuina.
Efectivament, allí hi era Jacob assegut a la seua cadira , amb aquell batí rosa que era de sa mare i que li quedava menut, però no en tenia altre. Es va asseure al seu costat. No li va dir bon dia i ell tampoc. Tenia la mirada perduda al diari del dia anterior, que estava ple de cerclets rojos. El pobre Jacob ja portava temps buscant treball. Recordava perfectament el dia que va arribar a casa fet pols perquè el seu cap l’havia fet fòra per ser un borinot. No era culpa seua haver ensopegat amb la cadira i haver vessat tot el seu café damunt de la secretària, amb aquells rissos rossos que segur que eren de plàstic, perquè tothom deia que era calba i amb aquell vestit tan cenyit que semblava paper zel. Aquella tarda Jacob la va passar tota enraonant d’aquesta manera amb ell i es va fer eterna, perquè no feia més que queixar-se i maleir a tothom. Aquell matí, però, Jacob no estava gens xafarder. Prenia el desdejuni a poc a poc i no llevava l’ull del diari, encara que semblava que no el veiés. Quan va acabar de desdejunar es va ficar al bany. Això no era just, va pensar, ell també tenia ganes d’anar al bany i de segur que fins que acabara de dutxar-se no hauria qui traguera a Jacob d’allí. Va pensar en tornar al llit, però al final va decidir aprofitar aquell moment per seure a la butaca. Aquell era el seient més còmode de la casa i Jacob, que es creia l’amo, pensava que era l’únic amb dret a utilitzar-lo. Tindre un company de pis com aquell, va pensar, no era un bon negoci. Quan va veure que eixia del bany, es va alçar ràpidament. No tenia ganes de començar el dia amb retrets. “Anem?” va preguntar Jacob. Quin remei, va pensar ell. Encara tenia ganes d’anar al bany.
Efectivament, allí hi era Jacob assegut a la seua cadira , amb aquell batí rosa que era de sa mare i que li quedava menut, però no en tenia altre. Es va asseure al seu costat. No li va dir bon dia i ell tampoc. Tenia la mirada perduda al diari del dia anterior, que estava ple de cerclets rojos. El pobre Jacob ja portava temps buscant treball. Recordava perfectament el dia que va arribar a casa fet pols perquè el seu cap l’havia fet fòra per ser un borinot. No era culpa seua haver ensopegat amb la cadira i haver vessat tot el seu café damunt de la secretària, amb aquells rissos rossos que segur que eren de plàstic, perquè tothom deia que era calba i amb aquell vestit tan cenyit que semblava paper zel. Aquella tarda Jacob la va passar tota enraonant d’aquesta manera amb ell i es va fer eterna, perquè no feia més que queixar-se i maleir a tothom. Aquell matí, però, Jacob no estava gens xafarder. Prenia el desdejuni a poc a poc i no llevava l’ull del diari, encara que semblava que no el veiés. Quan va acabar de desdejunar es va ficar al bany. Això no era just, va pensar, ell també tenia ganes d’anar al bany i de segur que fins que acabara de dutxar-se no hauria qui traguera a Jacob d’allí. Va pensar en tornar al llit, però al final va decidir aprofitar aquell moment per seure a la butaca. Aquell era el seient més còmode de la casa i Jacob, que es creia l’amo, pensava que era l’únic amb dret a utilitzar-lo. Tindre un company de pis com aquell, va pensar, no era un bon negoci. Quan va veure que eixia del bany, es va alçar ràpidament. No tenia ganes de començar el dia amb retrets. “Anem?” va preguntar Jacob. Quin remei, va pensar ell. Encara tenia ganes d’anar al bany.
Baixar per l’escala que
conduïa al carrer no era cosa fàcil. Era tan empinada que quasi semblava
una rampa i tan estreta que no hi cabien dues persones alhora. Això obligava
als veïns a fer incòmodes maniobres cada vegada que coincidien i, en el cas de
Jacob, aquestes maniobres sovint desembocaven en una ràpida baixada i un
embolic de braços i cames amuntegats al peu de l’escala. Però a eixa hora
tothom dormia i no solien tenir cap problema. El carreró estava tant fosc i
feia tanta pudor a orins que al principi un sempre es desorientava. Per sort
prompte van eixir a la placeta, on l’aire era més net i hi havia una fonteta
que alegrava l’ambient. Jacob va saludar a la senyora Constantina i aquesta,
com de costum, el va ignorar. La senyora Constantina sempre estava asseguda al
mateix banc, prop de la fonteta. Semblava que estigués esperant un tren que mai
no arribava. No feia més que mirar cap a la casa cremada que hi havia al
davant. L’incendi devia haver ocorregut molt abans que ell i Jacob arribaren al barri, però mai
no s’havien atrevit a preguntar-li res.
De tota manera, tampoc els hauria contestat. Jacob deia sovint, que potser la
senyora Constantina era tan sols un esperit i que devia haver-se cremat amb la casa.
Tal com havia pensat, feia un fred del dimoni, i
l’empedrat, humit per la pluja, s’havia glaçat i relliscava. Van seguir una bona
estona carrer amunt fins que van arribar al forn. Asseguda a la porta estava Rita, amb tan mal
aspecte com sempre. Jacob la va saludar en veu baixa i quasi sense mirar-
la i va entrar a comprar el pa, però ell
es va quedar fora a xarrar amb ella i a fer-li companyia. Veritablement feia
llàstima veure-la. Estava tan bruta que
semblava que visqués en una carbonera i tot en
ella, des de la seua mirada fins
a la seua figura, tenia un aura
de tristesa i resignació. Però el que feia tan difícil parlar amb Rita eren les
seues ferides. Tenia la cara i el cos ple. La majoria eren cicatrius però de
vegades la veien pel carrer amb alguna nova, que encara sagnava. En aquell
barri tothom sabia que el seu company la maltractava però ningú no feia mai
res. Sempre que la veia li entraven ganes de demanar-li que vingués a viure amb
ells però mai s’atrevia perquè sabia que ella, malgrat tot, estimava al seu
company i perquè a Jacob no li faria
gens de gràcia. Quan aquest va eixir del forn, es van acomiadar de Rita i van
continuar amb el seu passeig. Ja hi havia una xicoteta claror i començaven a
escoltar-se els primers cants dels ocells. Jacob va proposar anar a veure a
Remeis i aprofitar per a comprar el diari. Ell va sospirar. Jacob estava boig
per la Remeis
des que la va conéixer, i si anava a comprar el diari a un quiosc que estava
cinc carrers més enllà d’on ells vivien, era tan sols per veure-la a ella. Remeis
era la filla del quiosquer però els diumenges era ella la que s’ ocupava del
negoci. Quan van arribar encara estava obrint.. “Bon dia Jacob, bon dia Joan”
va saludar. Remeis no tenia
res a veure amb Rita. Era molt més bonica i molt més alegre que ella i sempre
estava rient i fent broma amb els clients. Joan li deia en secret la Xafardera. Una vegada comprat el diari li va costar molt
arrossegar-lo lluny del quiosc perquè Jacob no feia més que inventar-se
anècdotes del treball per fer-la riure. Encara no li havia dit que l’havien fet
fora perquè no volia que pensés que era un gandul sense feina. En la seua
família poques coses eren tan mal vistes com ser un gandul. Al final va
acosseguir que es mogués i continuaren el passeig.
Però quan ja estaven prou lluny del quiosc van sentir um
crit que els va deixar clavats al lloc. Els dos es van girar alhora i van veure com un home agafava a Remeis
pels cabells i la sacsejava. El primer en reaccionar va ser Joan, que baixà
pel carrer a tota pressa i es llançà damunt d’ell. Va quedar clar que l’havia agafat per sorpresa,
perquè tots dos caigueren a terra rodolant. Però l’assaltador es va incorporar
amb rapidesa i llançà a Joan una ganivetada que li passà fregant la cara. Per
sort en aquell moment Jacob va aparéixer darrere seu i, enarborant la barra de
pa com si fós uma espasa, li la va trencar damunt a aquell miserable. Finalment
aquest, mig atordit pel colp i pels crits dels veïns que començaven a
assomar-se, va pegar a fugir i es va perdre entre la boira carrer avall. En
un moment tot el veïnat hi era al carrer, tranquilitzant la Remeis i elogiant
l’actuació de Joan i Jacob. L’home
misterós era um lladre que, davant de la negativa de Remeis a donar-li el que
hi havia a la caixa, s’havia encoleritzat. Quan aquesta va estar més
tranquil·la, els donà les gràcies per la seua oportuna intervenció i li va fer
a Jacob un bes ben gran a la galta, que el feu posar-se més rosa que el batí de
sa mare. Tothom es va posar a riure i uns quants es van oferir per a acompanyar
a Remeis a casa. Després cadascú se’n va tornar per on havia vingut i ells van
continuar el camí cap al seu barri.
Jacob, que encara duia una mica de color a les galtes,
caminava com una mena de cèsar, orgullós de sí mateix i amb un somriure mal
dissimulat. Joan va fer com si no el veiés perquè li feia vergonya aliena. Pensava
en Rita i en que potser ella se n’assabentaria de la seua heroica acció, i
aleshores, tal volta ella també trobaria el valor per enfrontar-se a les seues
pròpies pors. No van tardar res en tornar a casa. La senyora Constantina seguia asseguda a la
placeta, com sempre, dins del seu món de fantasmes. No van coincidir amb
ningú a l’ escala, el que va ser una sort, perquè Jacob no veia on posava els
peus i podria perfectament haver ensopegat amb sí mateix. No va ser fins que
van arribar a casa i es va asseure a la seua butaca preferida quan es va adonar
que Joan encara hi era al seu costat, mirant-lo amb una mica de retret. Aleshores
es va alçar i, agenollant-se li va fer una forta abraçada. “Eres un bon
gos, Joan”,va dir. Ja ho sé, va pensar ell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario