EL FUGITIU

L’únic soroll  era el de les seues passes esclafant la terra i les branques mentre corria pels camps  en tenebres. La suor li queia per  l’esquena i el seu pols bategava com el d’un animal desbrocat. L’única llum venia de la lluna i dels estels, però havia passat  milers de vegades  per aquell camí i no necesitava veure’s.

Tan sols  havia de córrer, córrer sense parar, allunyar-se d’aquell lloc el més prompte possible. Aquesta era l’única idea que veia amb claredat al mig de la confusió de la seua ment.

El vent udolava suaument a les branques dels arbres, mig engolits per les ombres en la foscor de la nit. Aquell era un camí solitari, ningú no passava mai per allí, però  això no el feia sentir-se més segur. No creia que pogués tornar a sentir-se segur en cap lloc.

I corria, corria com si fos perseguit pel diable.

Al cap de mitja hora el camí es tornà més lleuger, havia arribat a la zona que estava  asfaltada. Malgrat el cansament accelerà el ritme, sabent-se prop del seu destí. Però mentre avançava  a tota velocitat per aquell camí que havia recorregut  tot just unes hores abans, abans que tot el seu món es capgirara completament, començà a recordar, i el que recordà va fer que es maretjara i estigué a punt de caure. Però no, no podia parar, havia de córrer. Encara no sabia si el perseguien o havien abandonat la cacera.

Tractant de mantindre la ment en blanc,  reprengué la carrera d’abans, escoltant, nerviós, qualsevol soroll estrany que vingués de l’obscuritat que l’envoltava. Uns minuts després va esbrinar la claror que venia del fanal de la porta de sa casa. En un tres i no res hi va arribar a la tanca. Fou en aquell moment quan s’adonà que encara portava el ganivet a la mà.

Es va quedar mirant-lo uns minuts, paralitzat i quasi sense respirar, amb els ulls fora de les òrbites. Quan aconseguí eixir del seu   estupor, parpellejà, alçà el braç i llançà amb totes les seues forces aquell maleït instrument que tants sofriments havia causat. Va seguir mirant fixament el lloc per on havia desaparegut una bona estona i després rodejà la casa i es va ficar silenciosament per la porta de la cuina.

No va encendre els llums per si de cas despertava als pares o a la seua germana. No es sentia amb forces per a respondre a cap pregunta. Va romandre uns minuts recolzant-se a la taula de fusta, mentre  es calmava el seu pols i la seua respiració recobrava el  ritme normal.

Aleshores es va adreçar i, lentament, anà cap a la pica. Les seues mans tremolaven fent el menor soroll posible mentre l’aigua, que eixia de l’aixeta llimpia i transparent, es tornava  vermella com els robis i s’esmunyia  pel desaigüe.

Un cruixit al pis de dalt quasi el feu pegar un bot. Temia que fos la seua germana, que sempre havia tingut el son molt lleuger, però després d’uns moments de silenci i tensió va veure que tan sols era el gat, que baixava les escales. Ell si que l’havia escoltat. S’el quedà mirant des de l’últim graó, amb aquells ulls que semblaven llanternes. Enutjat per l’esglai que l’havia provocat, va fer un gest amenazador envers el gat, i aquest va fugir amagant-se sota un armari.

Però aleshores es va sentir en mig del silenci un soroll encara llunyà. Un soroll que va fer que se li gelàs la sang a les venes. El pitjor soroll que podia haver escoltat aquella nit. El soroll de les sirenes.  

L’havien seguit fins allí. Ho hauria d’haver endevinat, coneixien massa bé la seua cara i el seu historial. Aquesta volta no el deixarien fugir, no permetrien que s’els  escapàs, no després del que havia fet. Atordit, tractà de trobar alguna eixida. No podia escapar de la casa, no hi havia cap altre camí a banda del que havia seguit per a arrivar i des d’allí s’apropaven les sirenes. Amb la seua precipitació s’havia ficat en una ratera.

Desesperat, recorregué la cuina amb la mirada i els seus ulls anaren a parar a l’armari on s’havia amagat el gat. Dalt d’aquest hi havia una caixa on el pare guardava l’escopeta de caça. Les sirenes  s’escoltaven cada vagada més aprop. La seua familia no tardaria en alçarse alertada pel soroll. Sense pensar-ho es dirigí cap a l’armari, s’estirà  i agafà la caixa. Pesava molt i va haver de deixar-la a terra. Lentament, com si tingués tota l’eternitat per a fer el que estava fent, tragué l’arma de la caixa i la va agafar amb les dues mans, com si fos el tresor més delicat del món.

El soroll era ara eixordador i els llums blaus i blancs entraven a doll per les finestres. Però, malgrat açò, ell estava tranquil, perquè ara sabia el que havia de fer, tan sols hi havia una eixida per a la seua fugida sense sentit. Ho sabia des del principi, des que havia matat aquell home, des que era un assassí. I així, amb un somriure als llavis, s’emportà  el canó  a la base de la mandíbula i presionà el gallet. El soroll del tir es pergué entre el soroll de les sirenes.

El fugitiu va obrir els ulls i mirà a la seua germana, que l’observava amb aquells ulls clars i oberts i agafava l’escopeta que tot just l’havia llevat de les mans. La bala hi era encastada  en la paret, darrere seu. Es quedaren mirant-se l’un a l’altre un minut senser, fins que ell amb els ulls humits i enrogits, va apartar la vista. Ella deixà caure l’arma als seus peus i l’abraçà, mentre la porta s’obria per deixar pas a la Justícia.