On soc?

“Vaig obrir els ulls tan ràpid que, al principi, la llum i l’abundància de colors que m’envoltaven em van desorientar. El meu cap era un embolic de confusos records, cap dels quals tenia el més mínim sentit per a mi. No sabia on era  o com havia arribat allí, ni tan sols estava segura de saber qui era o com em deia.

Em vaig incorporar lentament mirant al meu voltant, tractant de reconéixer alguna cosa que em fós familiar. Era inútil. No recordava haver estat mai en un lloc com aquell. S’assemblava molt a una espècie de selva tropical, però havia alguna cosa  que no encaixava, que semblava estar fora de lloc. Què  podia ser?

Joan

El va despertar el soroll de les passes de Jacob al corredor. Devien ser les cinc de la matinada. La lleu ràfega de vent que entrava per la finestra li deia que aquell seria un dia fred. Açò el feu rebufar i va tancar els ulls tractant d’adormir-se de nou. Sabia que era inútil, perquè Jacob mai renunciava al seu passeig matutí i tampoc anava mai sense ell, per molt que es fes l´adormit  o que el miràs amb cara de fàstic. Uns minuts deprés el va escoltar a la cuina fent-se el desdejuni. Al final l’olor a pa  torrat i a café el feu  decidir-se a moure’s. Es va estirar i va anar pesadament cap a la cuina.

EL FUGITIU

L’únic soroll  era el de les seues passes esclafant la terra i les branques mentre corria pels camps  en tenebres. La suor li queia per  l’esquena i el seu pols bategava com el d’un animal desbrocat. L’única llum venia de la lluna i dels estels, però havia passat  milers de vegades  per aquell camí i no necesitava veure’s.