On soc?

“Vaig obrir els ulls tan ràpid que, al principi, la llum i l’abundància de colors que m’envoltaven em van desorientar. El meu cap era un embolic de confusos records, cap dels quals tenia el més mínim sentit per a mi. No sabia on era  o com havia arribat allí, ni tan sols estava segura de saber qui era o com em deia.

Em vaig incorporar lentament mirant al meu voltant, tractant de reconéixer alguna cosa que em fós familiar. Era inútil. No recordava haver estat mai en un lloc com aquell. S’assemblava molt a una espècie de selva tropical, però havia alguna cosa  que no encaixava, que semblava estar fora de lloc. Què  podia ser?

Vaig mirar cap a baix, als meus peus, que estaven enfonsats en l’herba, i aleshores em vaig adonar. L’herba no era verda, ni groga, ni de cap color que un esperés trobar normalment en la natura. Era morada. Açò em deixà, en un primer moment, bocabadada. Mai no havia vist res tan estrany.

Aleshores vaig alçar la vista i em vaig fixar millor en els detalls d’aquell lloc tan increïble. Per tot arreu havia arbres tan alts com  edificis de cinquanta pisos com a mínim, però no eren de cap espècie que jo coneguès. Estaven formats per enormes troncs que creixien cap a dalt sense cap mena de fulla. Tan sols dalt de tot es podien veure una gran quantitat de fulles i branques conformant una immensa cúpula que quasi no deixava passar la llum del sol, una llum, per cert, inusualment ataronjada,  d’eixes que tan sols es poden veure a la tardor.

Encara que vaig mirar i remirar bé, no vaig veure res més apart d’una immensa extensió d’herba morada i troncs gegants. Si no fós una idea tan ridícula, hauria jurat que aquell lloc s’assemblava molt al vestíbul d’un palau gegant.

Com que no es sentia cap soroll ni semblava que hi hagués ningú a prop que em pogués ajudar em vaig posar a caminar sense rumb. Vaig caminar i caminar durant el que em van semblar hores fins que em vaig deixar caure sobre l’herba, exhausta, i vaig tancar els ulls de nou, esperant que tot fós un somni i desitjant despertar-me al meu llit, com sempre.

Però no vaig arribar a dormir-me. El soroll d’unes furtives passes darrere meu em feu moure’m d’un salt. No vaig veure ningú. Aquell bosc seguia tan desert com abans. Vaig donar per fet que aquell soroll havia estat únicament producte de la meua imaginació, sobrealimentada per l’estranya situació en que em trobava i desitjosa de trobar algú que em digués què m’havia passat.

De sobte algú em va tocar a l’esquena i vaig fer um crit alhora que em girava. Ningú . Tan sols la mateixa silenciosa extensió de bosc. Això estava començant a esgarrifar-me de veritat. Vaig tornar a escoltar l’estrany soroll de passes però no vaig aconseguir ubicar el seu origen. Pareixia provenir de tots els llocs i semblava apropar-se  encara que jo seguia sense veure res i ni tan sols l’herba es movia.

Aleshores al soroll de les passes es va unir el de multitud de rialles i aquestes semblaven provindre de dins dels mateixos arbres. Sense pensar-ho més, em vaig posar a correr.

Corria depressa, esquivant els troncs, però les rialles cada vegada sonaven més fortes. Corria tan depressa que tot em semblava un esborrall. Aleshores vaig trompessar amb alguna cosa, vaig caure rodolant, i em vaig quedar gitada  de cara a l’herba. Ja no es sentien les rialles.

Lentament vaig alçar el cap i em vaig girar. Havia trompessar amb un arrel que eixia de la terra i que era mes gros que el meu cap. Per a la meua sorpresa, baix de l’arrel hi havia uma escala que conduia a una porta xicoteta. Semblava que el bosc havia tornat al seu silenci d’abans, així que em vaig aixecar i em vaig acostar a la porteta. Estava lleugerament oberta així que la vaig espentar suaument i em vaig assomar dins.No hi havia cap habitació  subterranea, ni res d’això sinò una escala de caragol que semblava pujar per dins del  mateix arbre.

Vaig considerar les meues possibilitats. Podia quedarme allí a esperar que algú aparegés i em rescatés, o podia pujar per aquella escala i averiguar qui eren els autors de les rialles que abans m’havien esglaiat tant. Em vaig decidir per la segona opció. Els graons de fusta estaven corcats i feien molt de soroll cada vegada que els pisava. Un, dos, tres, quatre....Vaig perdre el compte quan ja anava pels cent cinquanta. Aquella pujada es feia eterna i l’escala semblava no tenir fi. L’interior d’aquell tronc tenia xicotets foradets per on entrava aquella estranya llum teronga, insuficient per veure on posava els peus.

Quan ja estava pensant en seure un  moment a descansar, vaig veure una espècie de claror del mateix color que venia de dalt. Fent un esforç, vaig pujar aquells últims graons i em vaig trobar amb una obertura suficientement gran com per a permitir-me el pas. Vaig eixir a l’exterior i em baix tornar a quedar bocabadada.

Davant meu s’estenia tota la cúpula de fulles i branques que havia vist des de baix, i vaig veure que en realitat no era per la vesprada, ja que el sol estava ben alt, sino que aquest de per si tenia un color teronja que mai li havia vist. Les fulles d’aquells arbres també eren estranyes. Tenien forma ametllada i vetes de distints colors, desde verd fins a rosa. De les branques penjaven uns fruits rodons i blaus, semblants als melocotons.

Però el que més em va sorprendre fou el contrast tan gran entre el silenci i la quietut que havia deixat enrrere i el bullici i el moviment que ara veia. Una inmensa varietat de criatures que mai no havia vist abans poblaven aquella cúpula. Hi havia desde insectes com un puny  fins a milers d’ocellets tan menuts com les meues ungles  i que es movien alhora formant curiosos núvols de colors. Corretejant pel ramatje hi havia uns curiosos animals semblants a esquirols, però de color groc i amb unes cues exageradament llargues. Eren ells els que emitien aquell estrany soroll semblant a les  rialles.

Em vaig sentir marejada perquè vaig comprendre que potser era l’única persona en molts quilòmetres a la rodona, que estava rodejada d’animals salvatges  que  no sabia si serien o no perillosos i que seguia sense tenir ni idea de com havia arribat a aquella situació. Em vaig asseure a  la gegantesca branca sobre la que em trobava  i vaig mirar cap al cel, tractant de veure alguna cosa, tal volta una avioneta o un ovni, o qualsevol altre aparell que pogués ser pilotat.

No en vaig trobar cap, però el que si vaig veure foren uns estranys núvols violeta que s’apropaven en massa i rápidament cap a on jo estava. Portaven arrastrant una mena de cortina daurada que, per la velocitat amb que es movia, semblava una ona monstruosament gran. Totes les criatures que m’envoltaven es van amagar ràpidament entre el fullatge i jo em vaig  quedar allí palplantada sense saber què fer. La pluja d’or em passà per damunt xopantme de dalt a baix, però va parar tan ràpid com havia començat.

Per a la meua sorpresa, vaig sentir com aquell líquid estrany, que olia a suc de fruites, s’evaporava  al entrear  en contacte amb la llum del sol, que ja havia eixit d’entre els núvols, així que en un tres i no res vaig tornar a quedar tan seca com abans. Això era tan surrealista que vaig pensar que ja res del que vegués em podria sorprendre.

Aleshores els animalets van tornar a eixir dels seus caus  i la cúpula va tornar al bullici que semblava ser habitual. Quan ja estava pensant en fer mitja volta i tornar a baixar a terra ferma, vaig notar com si unes ungles diminutes s’em clavessin a les cames i alguna cosa va trepar per el meu cós i es va enrredar al meu coll. Abans que pogués reaccionar, aquella cosa em va mirar i vaig veure que es tractava d’un d’aquells estranys esquirols riallers, que em mirava amb curiositat.

Vaig suspirar aliviada. Potser aquella criatura mai no havia vist cap ésser com jo abans. Anava a acariciar- li el llom quan de sobte va alçar la seua llarguíssima cua i em va mirar amb un tercer ull, ben gros i brillant, que tenia a la punta. Vaig fer un crit molt fort i vaig perdre l’equilibri . Vaig notar com caia i caia  per l’abisme sense possibilitat de salvació...."

- Vinga ja, això no hi ha qui s’ho crega! – em va espetar el meu germà.

- Tú què saps, cap de suro – li vaig contestar jo.

De  vegades no sabia ni per qué ho intentava. El meu germà mai no es creia les meues històries.

Obra registrada: